Microrrelat

 

La mestra 

 

Un alumne esclata de riure però la mestra insisteix.

 

 

 



Comentaris tancats a Microrrelat

En agraïment i en desagraïment

Deixaré la teoria dels colors per més endavant, de moment.

Pensut que, per no tenir feina, no s’ha de deixar d’escriure. Això exigeix un exercici mal vist avui dia, treballar de franc. Escriure sense cobrar.

De la mateixa manera, per no tenir editorial, no s’ha d’abandonar la creació literària. Això exigeix un sacrifici més gran encara. Treballar sense retribució moltes més hores.

 

Però, a diferència del periodista, el literat no es pot refugiar a Internet, a la Blogosfera,  promocionar la seva pròpia capelleta. El literat, a Internet, només té vagues possibilitats d’autoedició, i encara així, potser no en pot assumir els riscos.

 

Els riscos de la inversió en temps de treball són assumits, generalment, per la pròpia família,si és benestant, i depenent dels escrúpols de l’interessat.

 

No fa gaire anys, es deia en cercles oficials que els escriptors eren tots o funcionaris, o mestres. I que, a l’antic imperi xinès, els poetes eren funcionaris per llei –una barbaritat en termes històrics, dita així. Com tothom sap la professionalització total i exclusiva és cosa de molt pocs.

 

No ens enganyéssim: el negoci dels senyors Esteve estava ben blindat, i no hi havia una sortida per literats en professions liberals.

 

Però, la incapacitat d’obrir un negoci propi, per sobreviure, va lligada amb la voluntat de ser mestre o funcionari? O més aviat, va lligada amb la incapacitat de fer una obra pròpia? –en benefici de l’adscripció a un projecte col·lectiu.

Lliga ser mestre i escriptor? funcionari i escriptor? botiguer i escriptor? assalariat i escriptor? aturat i escriptor? 

Em sembla clar que, en tot cas, dependrà de què es vulgui crear. Es poden voler crear una quantitat infinita de propostes.

Què voler crear? S’esperona els aspirants a reproduir el passat en detriment de la recreació del present. Com és possible! Se sentiran veus que recomanen, des de generacions precedents, exaltar mites reconeguts abans que exposar una veu pròpia que inciti a repensar, tot i que són extrems que no s’exclouen.

 

Si obres un blog, i llences al món articles d’opinió personal, de reflexió, o crítica, de seguida vindran els guardians de la moral a dir-te què t’has pensat, com t’atreveixes, com goses, parlar com si tinguessis ús de la raó, com si podessis parlar de la Veritat.

Millor llençar al món un missatge ben innocu, intranscendent i light? Però que no passi desapercebut, si pot ser… 

Et venen a dir que hi ha una Veritat, una sola, única, que o és la seva, o no la sap ningú.

Vas a veure els seus blogs, les seves referències, i descobreixes la sopa d’all. Si combinem les comes de Shakespeare, els punt-i-comes de Cervantes, els punt-i-aparts de Joanot Martorell, les posades en escena de Molière, etc., i fem un refregit ben condimentat amb noms autòctons i xerrameca d’especialista literari, ja ho tenim, lo últim de lo últim en pensament intel·ligent.

Mentrestant, continuo centrant-me en l’aportació del joc de colors en l’edició electrònica dels meus escrits.

 

(continua)



Comentaris tancats a En agraïment i en desagraïment

Explicacions en colors

El fet és que, de tant en tant, apareix un nou escrit en aquest blog. De vegades, triga molt, però hi ha èpoques d’article diari o setmanal. No és el cas ara, és clar.

Amb el logo i la carcassa d’una associació d’escriptors, s’emeten missatges catalogats en les diferents categories del blog, des de fa un grapat d’anys, signats sempre per les sigles JCP, que és l’administrador i redactor.

Més que una associació, això és una cèl·lula d’escriptors internàutics que s’arrepleguen al voltant dels seus respectius blogs, en els períodes de màxima activitat blogaire. De manera que hi poden arribar a confluir els comentaris de tres o quatre blogaires i referències als seus blogs.

Ja em diran com s’ho fan els qui poden seguir diàriament més de tres o quatre blogs literaris, i mantenir actualitzat el propi, si no afegeixen la vint-i-cinquena hora del dia.

Els períodes d’activitat s’alternen amb temps de silencis desèrtics, quan el blog recorda la mort i només hi arriben els impactes de comentaris Spam.

L’autor i l’impulsor d’aquest artefacte literari es manté en l’anonimat, i només els més propers en coneixen la identitat, per raons d’higiene relacional, atès que, com és sabut i conegut, la xarxa és plena de personalitats dignes de desconfiança.

Durant aquests anys, el blog s’ha guanyat l’apel·latiu de “xarxa social”, en tant que es coneix gent interessant, s’obren portes a vivències noves, hi ha comunicació i intercanvi d’idees, col·laboració… En termes generals, es pot dir que perdura la bona praxis i no arrelen rebentaires i destralers. Que no és poc.   

Tots els articles d’aquest blog han estat escrits per  mi, i bé es pot dir que això és el meu diari personal, disfressat de col·lectiu. Però, ja es veu que no m’he entretingut a inventar-me identitats falses. No hi ha voluntat d’engany. Més aviat és una ironia sobre els origens, quan vaig ser convidat a la decapitació en una entitat amb les sigles semblants. 

Hi ha arxivats uns centenars d’articles amb la meva opinió sobre múltiples qüestions relacionades amb la literatura, certes societats d’autors, o temes d’actualitat, i actualment els articles versen en gran part sobre motius relacionats amb l’ensenyament.

La teoria dels colors queda per resoldre en el proper article. 



Comentaris tancats a Explicacions en colors

Agonia imaginària

L’univers no s’estava encongint. La galàxia no tenia forats negres. El sistema solar no era inestable. La Terra i la seva Lluna no seguien òrbites irregulars. El planeta continuava les seves habituals rotacions. Els canvis climàtics s’havien normalitzat.

Ja no hi havia guerra, s’havia abolit tota transacció violenta. No hi havia víctimes del terror ni d’armaments diversos.

Però, hi havia un problema. La gent s’hi referia com l’agonia imaginària. La humanitat no moria, però cada individu es sentia morir.

L’equilibri col·lectiu exigia el sacrifici de la inòpia personal, i tothom havia de ser el màxim de conscient de tot allò que li feia referència. I tot eren indicadors de la caducitat dels vius i la perennitat de l’espècie.

Vivíem en l’eternitat de la humanitat, sotmesos a les limitacions biològiques del curs del temps.

Comentaris tancats a Agonia imaginària

Bona nova

En referència a l’escàndol de la Fundació del Palau, voldria afegir a les opinions d’aquests darrers dies la meva convicció que estem davant d’una molt bona notícia. Una notícia que ens haurà sortit molt cara, però que pot posar fi a la corrupció generalitzada, des de fa massa temps, en l’àmbit d’entitats culturals i altres.

No és d’aquest any, ni d’una dècada enrere, ve de més lluny. Des del principi de la transició es van anar creant tota mena d’institucions per accedir al diner públic, que a escala més petita feien un ús dels recursos poc transparent i sospitós. Es van instaurar com a normals les pràctiques d’amiguisme, partidisme, clientelisme, enxufisme, etc. Tot i el perjudici que causaven, ningú hi va posar fre. Els llocs més emblemàtics eren els que tenien més potencial d’atraure els interessats. I és així com hem pogut contemplar que el món de la cultura s’omplia d’oportunistes panxa-contentes, que no feien cap favor a les causes que teòricament defensaven.

Les fundacions són el perfeccionament del sistema de tapadera, però a l’engròs. Poden desfalcar quantitats més elevades, sense tant control. Tenint en compte que el control era mínim, les fundacions han fet l’agost.

Només cal establir les garanties jurídiques necessàries per controlar el diner públic, i comprometre els responsables. Així, els qui en coneixem alguns, ja no quedarem sotmesos a capricis i arbitrarietats. Els podrem denunciar. 

Quan tot hagi passat, haurem millorat substancialment la higiene intel·lectual del país, sens dubte. 

 

 

Comentaris tancats a Bona nova

Observacions antipedagògiques

Una de les primeres impressions que tens quan surts al pati d’una escola pública, i t’hi estàs uns minuts, és que faria falta disposar d’una gàbia, on poder aïllar animals en estat de xoc nerviós que amenacen la integritat dels altres, per no parlar de la seva pròpia.
Introduir l’animal a la gàbia no ha de ser tan perillós com perseguir-lo per la teulada.

Alguns diran que és una mesura cruel, però és més cruel sotmetre el col·lectiu: que et trenquin les dents, et cusin a patades, et mosseguin, o et llencin rocs al cap… 
D’altra banda, si el que es pretén és gaudir d’un ambient de natura assèptica, i recrear entorns feréstecs al pati, caldria fixar-se en el model del zoo de Barcelona. Salta a la vista que, en molt poc espai, es poden fer meravelles. A què esperem? La família dels primats necessitem unes condicions específiques. Les criatures necessiten saltar, grimpar, gronxar-se, banyar-se, etc., com si estessin al bell mig de la selva. És un tema poc estudiat.

Amb unes càmares a la sala de profes n’hi hauria prou per cobrir l’expedient.
El per què surten tants animals -nens salvatges- en aquestes generacions actuals, no és una qüestió tan senzilla. Està escrit als gens, o és voluntat divina? 
Potser, només és un símptoma de regressió antropològica, l’autèntica revolució que se’ns tira al damunt: anem cap a les escoles-safari.  
 
En tot cas, en una estada que vaig fer a una escola pública de Londres, havia vist un panorama al pati molt diferent… Preocupant. 

Prohibit els jocs violents (per ex. espases de llum de la guerra de les galàxies)

Vigilanta amb Xiulet d’àrbitre de futbol que et fa pessigolles als tímpans. Això sí, nosaltres aquí, ens hem d’esgargamellar de mala manera. 

Els límits del pati amb el carrer consisteixen en una franja groga pintada a terra, que no travessen ni els més bèsties, ni les pilotes. No saben que és la llibertat, saltar parets i tanques, donar ensurts als conductors, i ser el puto-amo del carrer.

Pobres nens, els veus i tot són hulahops, cordes, anelles… I la vida real?

En fi, en aquella escola anglesa hi havia una nota amenaçadora de la direcció de l’escola, penjada a la porta d’entrada, emmarcada degudament, que deia: com enganxem algun pare o mare, o adult, o qui sigui fent comentaris racistes avisem a la policia i els detenen immediatament. 

Nosaltres no tenim aquests problemes. 

L’última escola on he estat treballant, estava al costat d’un assentament gitano. Allà no obres la boca per si de cas. Els mestres són tots molt esportistes, practiquen el sprint, i les carreres de balles.     

Comentaris tancats a Observacions antipedagògiques

Escrius o treballes?

Llegeixes o fulleges? Ets llegit/da? Ets comentat/da? 

Si no generes resposta, vol dir que no ets llegit? que no interesses?

O quina mena de feed-back esperes?

Aquestes són algunes de les qüestions que em suggereix la blogosfera -aquesta mena de periodisme literari- i la literatura mateixa.

En contra de l’article anterior, val a dir que si tens públic -o compradors- si més no, es pot afirmar que has aconseguit colar el teu producte. I això deu ser perquè tens alguna virtut més o menys literària.

Malgrat les aparences, el gust per la lletra escrita està molt consolidat a casa nostra.  

2s comentaris

Negoci universal

El que no és universalitzable, en literatura, és el que no emociona ningú. Allò que qualsevol pot provar de llegir – i no per això és més emocionant – però mai arriba a convèncer. No afecta el trànsit d’idees i sensacions en les xarxes neuronals.

És clar que, segons tots els mesuròmetres de Sant Jordi, les vendes compten molt. Però, a mi, el que em val és un fenomen literari anomenat emoció.

No és tampoc una qüestió purament estètica. No és només poesia. Té alguna cosa a veure amb l’emoció de la innovació: que s’escrigui una cosa nova, mai vista. No sempre la mateixa proposta de guió, personatges, i paleta de sensacionalisme. No sempre el mateix humor ranci. Ni tan sols la mateixa fugida romàntica endavant. Ja va sent hora que descobrim alguna autoria que escapi dels dogmes de la salsitxa Frankfurt.

Malgrat totes les legítimes debilitats funcionarials del gremi de grafòmans, la finalitat de la literatura no és perpetuar l’espècie dels pixa-tinters, sinó aportar mirades diferents a realitats que són canviants. Aportar el contingut diferencial del present. Inventar. La recreació en el mateix és una immoralitat, és còpia, plagi, falta d’imaginació, supervivència, digueu-ne com volgueu. Serveix per triomfar -sense endeutar-se ni econòmica ni intel·lectualment- però és el més immoral que s’ha inventat la indústria del paper literari. En d’altres paraules, que no ens venguin tant de fum. (Vaig a veure què tal és això de "La Lluna en un cove", recomanat)

jcp

Comentaris tancats a Negoci universal

Coses de la llengua

Resulta molt imaginativa la proposta del grup anomenat "ciutadants", segons la qual hauríem d’escollir la llengua d’escolarització a voluntat. Català, castellà o bilingüe, diuen.

Al marge de les conseqüències socials que se’n puguin derivar, trobo que la mesura parteix d’un cert desconeixement de camp. Com a mestre, he conegut diverses realitats, entre elles la del dit "cinturó industrial de Barcelona", i puc assegurar que malgrat la llei, la teòrica immersió lingüística, a la pràctica, és una educació bilingüe. De fet, sembla que prioritzant el català, s’aconsegueix un equilibri bilingüe.

D’entrada, és una ingenuïtat científica pensar que allà on posem una escola podrem modificar els usos lingüístics espontanis o arrelats. Dependrà de les circumstàncies de la comunitat de l’escola.

Que preguntin a les escoles alemanyes, angleses, franceses, com funcionen. Parlem d’una llengua vehicular única. Ens imaginem les mates en anglès, les socials en alemany, la plàstica en francès?

Si del que es tracta és de garantir el coneixement de les dues llengües, català i castellà, el sistema actual ho aconsegueix. Una altra cosa és voler convertir la llengua pròpia de Catalunya, i prioritzar el castellà.

Comentaris tancats a Coses de la llengua

Blogosfera literària

1.

Gran part del problema literari català és econòmica, o metaeconòmica. Aquesta és la impressió que tinc després d’uns vint-i-cinc anys d’observar el panorama.

Un símil. Vivim en un país cofoi, xovinista gastronòmicament. Tenim la Ruscalleda i el Bulli… però també tenim el Pans & Company. Fixem-nos en el Pans que, seguint el model McDonalds, produeix un gran desplegament fotogràfic per il·lustrar les menges ofertes i sofertes. Et venen una il·lusió de la i·lusió de menjar. De tamany superlatiu. I te’n vas a casa amb una càpsula diminuta de tecnologia alimentària que amb prou feines se’t passa la gana. Maten la gana. I estar per veure si no intoxiquen la població (que també).

Llavors anem a la llibreria i ens trobem un fenomen similar. A veure qui fa la foto més grossa, competint pels territoris innocents de la inflüència publicitària. No faltaran columnes i pàgines còmplices als mitjans escrits. Resultat: maten la gana.

És evident que se’ns pot enganyar en una primera badada, però l’estómac no s’autoenganya.

El "comble" és la promoció, consentida i promoguda des de l’administració, de la política de Premis. Com no hi ha una sensibilitat expressa per a la qualitat, s’atorguen avançaments d’èxit "avant la page".

Què seria la literatura catalana sense premis? Doncs, una zona lliure i decent, exempta de corrupteles de sis xifres en amunt.

Imaginem que ser escriptor és com salvar ànimes, esperits, intel·ligències, segons el nivell. Salvar vides. Millor que matar la gana.

 

2.

Falla la gent del país/ quan l’aeropport no rutlla/ quan els trens s’extravien/ quan els metros s’enfonsen/ sempre hi ha algú d’aquí/ fent la vista grossa/ l’orni/ la viu-viu/ o el ronso. / El mateix amb l’estatut/ i les balances fiscals./ I amb la cultura no diguem./ Igual que al futbol, pots culpar/ l’àrbitre o rendir-te a l’evidència/ si no trobes millor recurs./

Però, el resultat és el que compta !

 

3.

De vegades, sembla que hi ha una certa unanimitat, si no és tan sols una complicitat ingènua, a considerar la literarietat com una mena de ciència d’un altre món, com si no formés part de tothom, aquí i ara.

De manera que és més literari cenyir-se a Proust que referir-se a una madalena com les seves, a la vida mateixa.

Algú obre un Blog literari: per alguns és com si s’estés inmiscuint en afers monàrquics, i extenen tot de prejudicis relatius a tradicions obsoletes; per d’altres, literatura és república… i el titllen d’absolutista.

En tot cas, és obvi que les persones amb més seny ometen l’adjectiu "literari" com a complement del nom que sigui, perquè saben prou bé que tot allò que és etiquetat de literari fa pudor.

Una veu literària, per exemple, crea la sospita de l’alitosi.

En fi, sense gaire ordre ni concert, volia anar a parar a la reivindicació de la literatura com a substantiu net de culpa, patrimoni de tothom.

La blogosfera recull l’esperit homèric dels nostres temps, el substrat de qualsevol història escrita avui dia. És substrat, però literatura.

1 comentari